Dominàtrix Oltra

En castellano aquí.

Mònica Oltra. Imatge publicada a Jot Down.

  La vaig conèixer, com d'altres persones, gràcies a YouTube. Eren aquells primers anys en els quals la crisi començava a deixar-se sentir, i el soroll de la corrupció valenciana se silenciava amb els motors de la Fórmula 1. Recorden aquells anys en els quals estàvem en el puto mapa i érem els reis del món? Doncs d'ací, i d'altres tants mega esdeveniments/projectes, aquests llots. Eren també els primers anys en els quals em va començar a interessar la política i, no recorde com, em vaig donar de cara amb un dels seus vídeos. Un d'aqueixos enregistraments extrets d'algun ple en les Corts en els quals el respecte per l'oposició se substituïa per riallades i colpejant els escons amb el palmell obert de mans d'homes i dones molt bé vestits, ja m'entenen. Allí estava ella, indignada, cabrejada, renegant, proposant canvis, sent el riure de tots els culs que nien ad infinitum en la bancada popular. Van bastar tres o quatre vídeos més per a sentir un profund interès per ella. Mónica Oltra Jarque, nascuda a Alemanya fruit de l'exili dels seus progenitors, ha anat guanyant reconeixement al mateix temps que els qui es vanaven de les seues intervencions han vist el seu futur al capdavant del govern valencià trontollar-se seriosament.

  La crisi, al costat de l'esclat de la corrupció i el naixement de moviments de protesta ciutadana com el 15-M, no han portat a presenciar els intents, patètics i desesperats, del Partit Popular valencià per a traure aigua d'un vaixell que s'enfonsa sense remei. Els fronts oberts són tants, que no hi ha mans suficients ni en el govern valencià ni entre els seus fidels per a detenir l'imminent daltabaix. Els últims moviments populars em porten a imaginar-los com l'orquestra del Titànic, que no va parar de tocar mentre el vaixell feia aigües, literalment. Amb una diferència, la música del PP valencià sona desesperada, desafinada i inoportuna. Serà que de música saben poc, perquè ells estan ací per a forrar-se, com deia un dels seus, i no per la melodia. Diguem que el mestre de cerimònies tampoc té molta gràcia per a dirigir al ramat de cranis privilegiats. Blasco i les ajudes per a cooperació; Castedo i les seues converses amb Ortiz; la malaptesa dialèctica de Rus; la verborrea descontrolada de Barberá; o, Cotino, el seu germà fantasma, i les ofertes de treball a canvi del silenci de víctimes de l'accident de metre, són només alguns exemples de casos que ajuden poc a la imatge d'un partit que fa anys que... dona pals de cec allí per on va. D'Alberto Fabra hi ha poc que dir, més enllà de recordar-li és un zero a l'esquerra dins del vaixell que capitaneja.

  En aquest ambient tan favorable per al PPCV, apareix la figura de Mónica Oltra, com a cap més reconegut de la Coalició Compromís, qui va fer aparèixer d'altres roques en el camí cap a la glòria del PP. La innombrable quantitat d'iniciatives parlamentàries, propostes, batalles dialèctiques i judicials iniciades per Oltra o el seu partit a les quals el PP ha de donar resposta posen en alerta al partit un ple sí, i a l'altre també. S'ha convertit, i no necessàriament per ganes, en l'assot de la corrupció, l'absència de transparència, i els hàbits absolutistes dels quals fan gala entre la bancada popular. El fuet d'Oltra fustiga sense parar aqueixa majoria absoluta que ha canviat les rialletes i burles cap a ella, per un semblant seriós i una cerca incessant de fórmules per a desacreditar-la. Les formes, com no podia ser d'una altra forma, són bastes i irrespectuoses. «Tindria vergonya, si fóra pare, de tenir una filla com aquesta, però com possiblement no ho coneix...», li va dir Juan Cotino, en 2010, fent referència al fet que Oltra no poguera portar els cognoms del seu pare fins a l'aprovació del divorci en 1981, encara que el seu pare la va reconèixer com a filla en tot moment. L'animadversió de Cotino, un senyor que quan no té un capellà a prop que li tape la boca, amb sabrà Déu què, només sap ser un autèntic cretí, ha anat augmentant fins a esclatar fa unes setmanes, quan la va expulsar del ple sense motiu aparent. Després de la negativa d'Oltra a abandonar l'hemicicle, en el PP van carregar armes per a carregar-se, valga la redundància, a la diputada de Compromís. El passat dia 11, amb el vot de 52 dels escons populars es va aprovar, en un ple a porta tancada, una sanció en forma d'expulsió durant un mes a Oltra. Un altre colp de cec. Un altre gol en pròpia. Cosa de, com els deia, els cranis privilegiats del Partit Popular.

  Les persones que volen desfer-se d'ella l'han acusada de populista, de voler fer-se amb el poder de la coalició en la qual milita, diuen que té una guerra oberta amb algunes persones del seu partit, sent destacable la que —suposadament— té amb el portaveu del partit, Enric Morera. L'han acusat de no ser decorosa per no anar suficientment elegant vestida als plens, com si fóra allò la setmana de la moda. Les seues samarretes sobre Camps, la corrupció o la manipulació en la televisió autonòmica la van portar a la fama. Ella ha sabut criar-la sense tirar-se a dormir a costa d'un treball incansable. És un bon moment per a demostrar-li el nostre suport, d'encoratjar-la perquè puga seguir fent ús del seu fuet. Dominàtrix Oltra ha de tornar a les Corts i que, com portava per títol la pel·lícula, no hi haja pau per als malvats.

Signa el manifest que recolza Mònica Oltra: http://manifestmonicaoltra.info/