7.5.13

Conversa amb Pau Alabajos


Pau Alabajos és, probablement, un dels cantautors valencians més compromesos amb la societat amb la qual conviu. Va nàixer en Torrent, al 1982. Als seus 31 anys és un ferm defensor de la llengua valenciana, i un referent musical per a moltes persones, dins i fora de les nostres fronteres. Té tres treballs en el mercat: Futur en venda (2004), Teoria del caos (2008) i, Una amable, una trista, una petita pàtria (2011). Al juny presentarà el quart: Mural del País Valencià, basat en textos de Vicent Andrés Estellés.
Hem quedat a les 4 en la Plaça de la Verge. És divendres, 3 de maig, i falten poques hores per a que aquesta mateixa plaça s'òmpliga de gent demanant justícia i memòria per als oblidats, les víctimes de l'accident del Metro. En el moment de l'entrevista només podem imaginar que serà un èxit. Ens trobem dins d'un bar, amb un fil musical que em torturarà mentre transcric l'entrevista. És el moment de cedir la paraula, de fer una cosa a la que estem poc acostumats: escoltar. Aquesta és la meua conversa amb Pau Alabajos.


Si el món artístic és, generalment, un terreny difícil on guanyar-se la vida, quan la producció artística és en valencià deu ser-ho més. Si afegim l’actitud dels mitjans de comunicació públics valencians on, sembla, els artistes de la terra no teniu lloc...
  Pense que son cosses diferents. No crec que cantar en valencià siga un handicap, ho és en el sentit que no podem cantar a la resta de l’estat però, al mateix temps, cantant en valencià tens un mercat alternatiu que, almenys en el meu cas, em dona la possibilitat de viure de la meua producció artística, cossa que no és fàcil en cap llengua. La cultura sempre és una de les últimes prioritats en les societats capitalistes. Hi ha una mena de Conselleria de Cultura alternativa, formada per entitats sense ànim de lucre que vol donar suport a la cultura en valencià, programen uns concerts que fan que pugues viure de la música.
  Per altra banda, Canal 9 i Ràdio 9, que tenen l’obligació de promoure i difondre la cultura feta en la nostra llengua han estat incomplint la llei. Evidentment, sí els mitjans públics no donen exemple no podem exigir als mitjans privats que complisquen allò que tenen obligació a fer per llei. El cas de RTVV és un cas de persecució política, hi ha artistes que canten en castellà que no eixien per ser crítics. No és qüestió de la llengua. La dissidència per al Partit Popular és un perill i utilitzen tots el mecanismes que tenen a l’abast per a posar-li pals a les rodes. Sí que és veritat que persones com Amàlia Garrigós i altres periodistes han tractat de lluitar.

El teu primer treball, tot i ser del 2004, té un nom prou actual: Futur en venda.
  Sembla una premonició. Al 2004 ja començarem a veure que hi havia cosses que no quadraven. Lligar gossos amb llonganisses, l’eufòria dels grans esdeveniments del PP, tot era perfecte, érem els millors, els més grans del món... Deies, alguna cossa va mal, el deute creix i no fem polítiques per no ser només sector terciari.

Les teues cançons tenen un estil íntim, fas cançó autobiogràfica, tot i que siga del teu jo poètic?
  Si, la major part de les vegades faig cançó autobiogràfica, és una tria personal. Una decisió conscient, per que pense que allò que experimentes en la teua pròpia pell arriba millor a l'oient i es pot identificar. Si no ho has viscut és més artificial, t'ho tens que inventar. Quan m'enfronte al paper en blanc ho faig d'una manera periodística, quasi com si fóra un diari personal però, evidentment, amb un llenguatge poètic.

Al teu últim treball l’anomenares Una amable, una trista, una petita pàtria. Quina és la teua pàtria?
  Jugava, per una banda, utilitzant el primer vers del meu poema favorit de Vicent Andrés Estellés, Coral romput; i, per altra, el concepte de pàtria com a estat, nació o regió. La pàtria de la que ell parla, la amable, trista i petita pàtria, és del cercle de persones que t’envolta, amics, familiars... que conformen el teu món. I em sent molt identificat amb això. Jo sent que el País Valencià és la meua pàtria però, al mateix temps, moltes vegades entenc que no tinc res a veure amb alguns del País Valencià que no siga del meu entorn personal. Eixa és la pàtria que volia reivindicar, la petita pàtria.

El País Valencià, com a pàtria, què té d’amable i què de trist?
  D’amable té que som un poble molt hospitalari, tot i el que hem patit com a poble, crec que el País Valencià porta patint des del final de la Guerra Civil. El primer somni que va ser la República es va trencar, la Transició va ser un desastre que no ha funcionat, i es nota en estos moments. Tot i això, nosaltres continuem creant cosses seguint pensat i fet, és un dels tòpics que diuen de nosaltres que jo crec que tenen una part de realitat. Per exemple, el cas de les Societats Musicals, és una cossa que sempre m’ha sorprés. Com podem tenir tants músics a un país amb tan poques ajudes institucionals? Per solidaritat i per ganes de fer. Els veïns del poble consumeixen al bar, aquest destina diners a la banda per a comprar instruments, la banda és forma i dóna concerts, amb els concerts arreplega diners per a formar més músics. És una roda que no para.
  I trist... [no s’ho pensa ni dos segons] després de la Guerra Civil, amb la quantitat de desapareguts forçosos, d’assassinats i de represaliats, més els anys de dictadura i una Transició que ha resultat ser un engany... Per a poder somriure cal que entre un colp d’oxigen i de progrés al País. 

I fer memòria?
  El Fòrum per la Memòria del País Valencià porta anys i panys reivindicant que encara no s’ha fet un judici sobre els crims de la dictadura, que les lleis de memòria històrica han sigut una autèntica pressa de pèl, ja siga les que el PP no va fer, o la que va fer el PSOE que era paper mullat. Només la gent molt conscienciada amb el que va passar dona suport, i la pràctica majoria de gent viu aliena a això, com va passar en el cas del metro fins l’emissió del Salvados. Parlem de gent que no sap on plorar la pèrdua dels seus éssers volguts morts en aquella repressió de la dictadura.

Com et sents més còmode actuant: a soles amb la guitarra, o acompanyat per l’orquestra?
  Són cosses diferents. La intimitat i la connexió que tinc amb el públic quan estic amb la guitarra no és possible amb l’orquestra. El concert al Palau de la Música va ser preciós per que hi eren vuitanta músics a l’escenari, va ser una festa i una reivindicació de dir: aquest espai és també dels valencians i les valencianes.

Quina cançó, poema o llibre t’ha marcat especialment?
  Dir només un és difícil, son moltíssims, pot ser el que et comentava abans, Coral Romput, d’Estellés i la forma en que ho va recitar Ovidi Montllor en va obrir la ment per a veure una manera d’entendre l’art. Hi ha més vida a eixe llibre que a moltes persones.

Un artista compromés amb la societat com tu, com veu la situació actual que travessa l’estat espanyol?

  La situació espanyola és prou pareguda a la del País Valencià. Un govern de dretes que no fa més que retallar i retallar drets socials i civils, mentre la Troika els marca l’agenda. Aleshores els de baix de la piràmide són els que pateixen les decisions dels de dalt, que son una mena de fil de comandament del poder econòmic i financer. Va començar el PSOE amb el rescat financer, i el PP que és un deixeble avançat ha continuat. Em de fer un tall i canviar radicalment de posicionament polític. 



Consideres que els governants són la cadena que transmet ordres. Aleshores, estan exempts de responsabilitats?
  Òbviament no. Tota persona que es dedica a la política té una responsabilitat, per tant els pactes i tot allò que fan, o que no fan, és la seua responsabilitat. Rescatar amb 40.000 milions d’euros els bancs i que no fluïsca el crèdit cap a les PYMES i les persones, la gent que hi ha al carrer... Els desnonaments son un drama, una barbaritat democràtica. I ells, tant PP com PSOE son responsables. 


A nivell espanyol es parla de l’herència rebuda, però a casa nostra no es pot parlar d’aquesta fatídica herència.
  No estic d’acord amb això [em replica amb contundència]. N’he rebut moltes crítiques per que ho he dit moltes vegades. Ens governa el PP des de fa quasi vint anys, però la febra de la rajola, el desenvolupament urbanístic depredador va estar promogut durant l’època de Lerma (període socialista valencià). La barbaritat arquitectònica que és, a nivell de pressupostos, la Ciutat de les Arts va ser idea de Lerma. Els 1282 milions d’euros de cost total és una xifra abismal, i la idea fou dels socialistes. A més a més, no tot el País Valencià ha estat governat per el PP. Per tant, no estic d’acord en l’herència rebuda és només al cas espanyol. Els primers passos de manipulació a RTVV i la primera llista de paraules prohibides els va fer el PSOE valencià... El primer dia d’emissions de Canal 9 es va emetre la pel·lícula Casablanca, Ovidi Montllor va posar veu al pianista. Amadeo Fabregat, alt càrrec de RTVV en aquell moment, va dir que sonava massa català i li va tancar les portes per poder continuar fent doblatges.

Parlem del pseudo-debat entre català i valencià, sembla que siguen llengües diferents, idiomes incomprensibles l’un per a l’altre.
  Aquesta qüestió s’ha utilitzat molt políticament que està caient pel seu propi pes. Defensen que el valencià i el català son diferents els que no parlen la llengua, els que no l’estimen. L’utilitzen per a neutralitzar un moviment de progrés que és el nacionalisme valencià, dis-li nacionalisme, dis-li reconstrucció identitària. La Transició va ser una bomba de rellotgeria per a la identitat valenciana.

[En aquest punt de la conversa, li mostre la bossa de la Fira del Llibre. Al revers posa: 775 anys de Comunitat. Generalitat Valenciana. Pau no s’ho pot creure, comunitat és un terme inventat en la Transició. Fa una foto i la penja al Twitter, de seguida arriben contestacions mostrant sorpresa.]

El País Valencià en general, però València especialment ha passat del temps del luxe desmedit i els grans esdeveniments a la ruïna, tot i que era prou previsible que açò passara. Tu vas viure una situació prou explicativa del cost del luxe per als ciutadans.
  Allò que vaig viure no se’l desitge a ningú. Una amiga va tenir una aturada cardíaca a Brussel·les, quan va tornar ací va necessitar una nova intervenció per que la intervenció que li havien fet allà no va estar correcta. Li va passar a Ares del Maestrat, en uns dies d’estiu que havien bous, una ambulància la va portar a l’Hospital General de Castelló on va estar en observació durant un dia. No n’hi havia cardiòleg de guàrdia durant el cap de setmana en tota la província de Castelló i la van enviar d’urgència, a l’Hospital Clínic de València. Evidentment, el trajecte era molt perillós per que ella estava amb un fil de vida i el fet de tindre un colp o qualsevol problema dins de l’ambulància podia haver desembocat en una tragèdia. La gent del Clínic és molt professional i ara està perfectament. És a dir, no és un problema mèdic si no polític, de l’administració. El que impressiona és que quan arribàrem a València, seguint-la amb el cotxe des de Castelló per que no havia un cardiòleg en tota la província, escoltarem el soroll dels cotxes de la Fórmula 1 que corrien pel circuit urbà. Parlem del 2008, on encara teníem diners. Això és una irresponsabilitat política, no tens un cardiòleg de guàrdia per a 800.000 persones?

Et sembla curiós que en aquella època de grans esdeveniments, els principals receptors de diners eren estrangers i ara, amb les retallades, no podem donar atenció sanitària a immigrants?
  Sí, però allò va ser un intent de fer negoci, com han fet amb altres cosses. El Palau de les Arts, per exemple. Quina tradició operística té València?, no cap. No té sentit fer un espai escènic com Les Arts sense tradició, ni sense fomentar les escoles de música. Al final tot eren estrangers que venien, cobraven i se’n anaven. Zubin Mehta vivia en Israel, agafava un avió per a fer l’actuació i se’n tornava. Em balafiat molts diners només per a que ells es facen la foto. Pregunta a la gent del Cabanyal quants diners els arribaren de la Copa Amèrica, ni un euro.

Utòpics, idealistes, ingenus es va convertir en una mena d’himne de la Primavera Valenciana. Les protestes i la repressió policial van evidenciar que el poder del PP s’afeblia, i que ells tenien por. Com vas viure eixos dies?
  Amb il·lusió per veure que durant set dies fórem capaços d’organitzar-nos i de donar resposta a la brutalitat policial que es va exercir contra uns xiquets. Després va tindre una identitat més gran, es va convertir en un crit contra les retallades de tot tipus, la corrupció... Al final es va anar diluint, però és impossible mantindre la força d’aquelles protestes. La gent estava tot el dia al carrer i la Policia no donava a l’abast. Va arribar un moment on van pensar: se’ns va de les mans, probablement algú de dalt va telefonar i va dir: esteu fent-lo fatal. La resposta va ser desmesurada, i això és culpa de Paula Sánchez de León. Que els senyalaren com a l’enemic va fer públic que no havien entès el que passava. No es pot ofegar a la gent, almenys tenen que deixar una vàlvula d’escapatòria que és la protesta.

Fa uns dies La Sexta va emetre un programa de Salvados que va tractar sobre l’accident de metro del 3 de juliol del 2006, que va tenir lloc a València i va deixar 43 morts i 47 ferits. La majoria era gent de Torrent, on tu vas nàixer. Per fi algú posa l’altaveu mediàtic a les víctimes.
  La feina que ha fet 0responsables i Barret Films és importantíssima, per que han posat imatges i han seguit la lluita de les famílies. Jordi Évole i el seu equip les van veure i van pensar que es mereixia un reportatge. El poder de la televisió va fer que arribara a més de 3 milions de persones. Personalment, el que em va cridar l’atenció fou el fet que molta gent no sabia el que havia passat. Hi tenim que fer autocrítica, per que tot açò estava publicat a diferents mitjans de comunicació ja siga per Laura Ballester en el Levante, a El Mundo, pel documental 0responsables. Evidentment, l’accident va passar en l’època de les vaques grosses, amb l’autobombo institucional, l’arribada del Papa... La percepció de la gent no va ser d’acord amb la gravetat del succeït. Si l’accident haguera passat ahir, sumant a la situació actual, haguera sigut un polvorí. Es la evidència de que les retallades, en aquest cas en seguretat, són letals. Si això passara ara, al PP hi haurien moltes dimissions.

Les càrregues policials de la Primavera Valenciana no van costar la dimissió de ningú, el cas del Madrid Arena, només la de un membre de l’Ajuntament de Madrid... El PP sap neutralitzar les protestes, fer-les alienes a ells.
  En una Democràcia, quan comets un error polític tindries que posar el càrrec a disposició no del partit, si no del poble. Però així entenen els dos grans partits la política. Crec que a les pròximes eleccions el PP al País Valencià baixarà espectacularment, només tenint en compte que ja no té la xarxa de clientela que tenia, ni els diners que movien en sobres...



Juan Cotino, actual president de les Corts Valencianes, aparegué al reportatge i va mantenir la línia argumental de la Generalitat durant tot el temps de l’accident: el silenci. Aquesta actitud començada per Francisco Camps, que després del reportatge era inútil, va ser la gota que va vessar el got de la paciència de molta gent?
  Sí. Salvados té una part sensacionalista, hem de tenir-ho en compte, no és Cotino només. No es ell l’únic que no ha respost i que tindria que donar respostes sobre eixa qüestió. Va comptar amb la complicitat dels regidors del PP de Torrent i de la resta de pobles per on Cotino va anar per a oferir treball... I això no és una invenció, son paraules d’un veí de Torrent que conta en primera persona com anaren a la seua casa a comprar el seu silenci, oferint-li un lloc de treball al seu fill, que era estudiant de ADE. Sabien que estudiava per que Santiago Miquel, regidor del PP de Torrent va donar-li la informació.

Té el País Valencià esperança política?
  Òbviament que sí. La gent ara té ganes de canviar les cosses, ganes d’una nova política. Es veu en la pujada de vots de partits que fins ara no havien tingut èxit, o prenent-li el pols a la gent al carrer. 20 anys de PP fan que la gent es resigne, però es resigna fins a un límit. Crec que el PP es troba ja en les raneres de la seua mort. Tenen el dies comptats. 

No hay comentarios: